Ucronies: Evolució religiosa des de la mort de Maria

Comptat i debatut, els fets esmentats a l'entrada anterior són sols una vana revisió del punt de partida del canvi que haguera suposat. A partir d'aquell moment les conseqüències s'anaren succeïnt en cascada:

D'una banda, l'esperit del que haguera d'haver sigut Jesucrist no troba suport material amb el que inserir en la vida terrenal. Jackson Rojas-Mahíques, pàrroc de la basílica de Santa Marina de les Aigues (Guayana Francesa), va afirmar en la seua òbra postrera El Porqué de la Duda que per molt diví que fóra l'esperit sant no s'ha documentat mai una manifestació activa (en contraposició a les aparicions) d'un ésser celestial. Per tant, l'esperit aniria de fetus en fetus buscant oportunitats per a complir la missió que se li havia encomanat ja que, sent impossible comunicar-se amb son pare per no poder conéixer-lo, l'eternitat se li presentava molt llarga.

Ací, a més, Jesus toparia amb un altre obstacle: cap fetus és pur ja de per sí a no ser que encara no s'haja engendrat (segons l'obra d'Antoni María Rouco Varela La sombra de la Cruz). I, en la franja síria del segle I a.h.n.c. (abans de quan hauria d'haver nascut crist) seria difícil trobar puresa a causa del rencor de Josep, que hauria corregut la veu de la trama celestial provocant una onada de sexe preventiu impulsada pels marits gelosos. No quedaria verge amb himen ni marit amb benedicció. Seria el principi del decliu de la religió cristiana incipient.

Aquesta es veuria sotmesa a una fase revisionista que minaria les bases socials hebrees i que sols salvarien durant poques generacions una minoria fanàtica que, als ulls de déu, no resultaria convenient transformar en la punta de llança de la salvació a causa de l'exacervat discurs sobre l'observació del manament diví. Com bé anúncia l'evangelista del segle XVII Pedro Medario en la seua obra ¿Quién es mi padre?, mai un fanatisme representa una majoria absoluta ni duradera per ser representants d'un procés accelerat que es veu superat per les pròpies circumstàncies.


Amb aquestes premisses científiques i amb la raó del nostre costat, no és difícil imaginar que la religió romana hauria restat íntegra (si descomptem les influències que de manera superficial actuaren des d'orient com el mitraisme o el culte a Isis) durant tota l'Antiguetat marcant una evolució ben diferent del desenvolupament humà i al que ací farem una brevíssima referància:

Seguint en els temps antics, la unifromitat del dogma romà s'havera vist mínimament afectat pel que les invasions bàrbares. Creguem que, sent ambdúes d'un arrelament naturista contrari a l'abstracció criatiana, la fusió haguera donat lloc a una continuitat de les ideologies racionals i terrenals, sense cap preocupació superior més profunda que el funcionament del Sistema Còsmic.

La humanitat haguera conegut més avanços, la cultura espiritual de l'Edat Mitjana no haguera ensombirt el progrés de la ciència i el Renaixement hauria sigut innecessari. Kepler, Da Vinci o Ramón i Cajal haurien fet els seus descobriments i investigacions quasi mil anys abans de les dades actuals. En resum, les divinitats huarien caigut pel seu propi pes front a una consciència més racional i natural, d'observació de les lleis universals i de respecte a la natura; les invasions haurien propiciat açò perquè s'ha de tenir en compte que, si bé en un principi els pobles "invasors" foren conquerits culturalment, foren també els principals promotors del cristianisme al centre i oest d'Europa. Per exemple, a Sant Patrici i a Sant Apolinar se'ls coneixen avantpassats sueus i vàndals respectivament.

Un punt d'inflexió el marcarien les croades: no hi ha necessitat d'eixamplar la fe perquè no existeix. Seria la necessitat d'expandir les fronteres per a fer front a la pressió demogràfica la que portaria a eixamplar l'Imperi (o els Imperis, no sabem si Teodosi hauria dividit igualment) fins a fronteres inaudites: Asia Maior (des dels Zagres fins el riu Indo), Àfrica Equatorial, el nord europeu, .... La mescla de cultures no faria més que seguir abundant en el decliu religiós de la humanitat. Amèrica seria descoberta des del nord, seguint els passos de Leif Eriksson (fill d'Eric el Roig), el primer víking que va xafar les gelades terres de Vinland, al Canadà Oriental.

Amb tot açò, es pot concloure dient que, a nivell cultural, el cristianisme ha suposat un fre no tan profund com molts asseguren, però si que va representar un canvi de rumb en l'imaginari col·lectiu i en les pràctiques "científicques" antigues, provocant una agonia de deu segles al racionalisme. Si no fóra així, el Renaixement no hauria sigut tan important: va representar un respir per a la Humanitat.